Barcelona

Secretaria de la Dona de Barcelona

Notícia

Dones republicanes: Rosa Maria Arquimbau i Cardil


Rosa Maria Arquimbau i Cardil (Barcelona, 27 de març de 1909 - 28 de febrer de 1992)

Utilitzà el pseudònim Rosa de Sant Jordi per escriure contes, gènere que conreà des dels tretze anys, publicant en diverses revistes. Cultivà diversos gèneres literaris: el conte, la novel·la, el teatre i la poesia. I periodístics: el reportatge i l'entrevista.

Als dinou anys publicà la seva primera obra Tres contes breus (1928). A la qual seguirien durant la dècada de 1930, La dona dels ulls que parlaven (1930), Al marge (1933), Història d'una noia i vint braçalets (1934), La Festa del carrer: sainet en un acte (1935), Es rifa un home! (1935), Home i dona (1936), Amunt i crits (1936), Les dones sàvies (1936) i Maria la roja (1938).

El 1928 formava part del Foment de la Cultura Femenina i com tota la seva generació feminista es vinculà activament al Club Femení i d'Esports de Barcelona i al Lyceum Club.

Políticament el 1931 participà en la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l'Estatut. I el 1932 va signar les Bases per a la Constitució d'un Front Únic Femení Esquerrista, esdevenint la primera presidenta del seu Comitè Executiu.

Entre el 1924 i el 1936 va col·laborar, de manera continuada, en diaris i revistes d'esquerres: el 1924 i el 1925, a Joventut Catalana, amb contes i proses; del 1926 al 1929, a La Dona Catalana, amb contes i poemes; el 1927, el 1928 i el 1930, a Flames noves, amb contes i textos sobre la visió de l'art, l'amor, els estudiants barcelonins; el 1929 i el 1931, a La Nau, amb contes i un text sobre el tema de les dones a Catalunya; el 1930, a Imatges, amb entrevistes i reportatges de caire social; el 1930 i el 1931, a La Publicitat, amb articles sobre la joventut i les dones; a La Rambla, entre el 1930 i el 1932 —amb la seva columna Film&Soda—, entre el 1933 i el 1934, el 1935 i el 1936, amb entrevistes i textos sobre el divorci, el feminisme, l'adhesió femenina a la República, les dones davant el problema polític de Catalunya, l'Estatut, els «sense feina», la igualtat de drets; el 1931, a Evolució, amb un comentari sobre la literatura femenina; i, entre el 1932 i el 1933, a L'Opinió, amb escrits tan diversos i interessants com el laïcisme, la pena de mort, les modes, la presó de dones, la política, la moralitat, Mussolini i l'antifeminisme, el teatre català, el matrimoni, el mercat de la novel·la i el dret a vot de les dones.

Des de la fi de la Guerra Civil deixà de publicar durant gairebé vint anys fins que va aparèixer L'inconvenient de dir-se Martines (1958), La Pau és un interval (1970) i Quaranta anys perduts (1971).



Biografia facilitada per la Fundació Josep Irla