Barcelona

Història
La transició i l'etapa democràtica

Amb la mort del dictador Franco el 1975, ERC comença a reestructurar-se i confirma en el seu 8è Congrés Nacional a Heribert Barrera com a líder del partit. ERC és l’únic partit català que es posiciona en contra de la Constitució espanyola, en tant que no defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles ni els valors republicans.

L’any 1979 coincideix el referèndum d’aprovació del nou Estatut, al qual ERC s’oposa però acaba demanant el sí ja que l’alternativa és el no-res, amb les primeres eleccions municipals. ERC presenta com a candidat per Barcelona a Joan Hortalà, i obté 41.800 vots i 2 regidors.

A nivell català, ERC obté 14 escons al Parlament i Heribert Barrera arriba a un acord amb CiU que el porta a la presidència del Parlament. Aleshores s’inicia un període de declivi del partit, que el porta a veure minvada la representació al Parlament i a perdre la presència a l’Ajuntament de Barcelona entre 1983 i 1995.

El 1987 es produeix la Crida Nacional a ERC, i personalitats com Josep-Lluís Carod-Rovira o Àngel Colom entren al partit, per fer que ERC aglutini les noves generacions independentistes. La nova direcció treballa per convertir el partit en la casa comuna de l’esquerra independentista.

No serà, però, fins a les municipals del 1995 que ERC recuperarà la representació a l’Ajuntament de Barcelona. Ho fa de la mà de la jove periodista Pilar Rahola. En aquells comicis ERC es converteix en la tercera força municipalista, amb més de 550 regidors/es i 32 alcaldies.

El 21è Congrés Nacional d’ERC celebrat el novembre de 1996 comporta una nova direcció per al part i un canvi d’orientació ideològica. De la mà de Josep-Lluís Carod-Rovira, ERC deixa de ser el partit únicament independentista i passa a situar-se a l’esquerra del panorama polític. A Barcelona, Jordi Portabella agafa les regnes del partit i el 1999 aconsegueix 45.000 vots i 3 regidors a l’Ajuntament de Barcelona en coalició amb Els Verds. ERC entra al govern de la ciutat en coalició amb el PSC i ICV.

L’estratègia republicana fructifica el 2003, quan ERC obté els millors resultats de la història en unes municipals a la capital catalana. Amb 96.800 vots, 5 regidors i 19 consellers de districte, ERC se situa com a força central en la política barcelonina, i permet la reedició del govern catalanista i d’esquerres amb PSC i ICV.

Aquell mateix any es produeix un canvi al govern de la Generalitat després de 23 anys de governs de Convergència i Unió. El pacte entre PSC, ERC i ICV converteix Pasqual Maragall en president i Josep-Lluís Carod-Rovira com a Conseller en Cap.

Després del No d’ERC al desvirtuat nou Estatut de Catalunya i de la convocatòria d’eleccions anticipades, a les municipals del 2007 Jordi Portabella manté 4 dels 5 regidors que tenia ERC a l’Ajuntament de Barcelona. Els republicans decideixen sortir del govern i passar a fer una oposició responsable i constructiva.

Aquesta legislatura coincideix amb el XXVè Congrés Nacional del partit, al qual hi concorren quatre candidatures, i que confirma a Joan Puigcercós i Joan Ridao com a president i secretari general. L’any 2010, ERC perd 11 dels 21 diputats que tenia i gairebé la meitat dels vots aconseguits el 2006.

La tendència a la baixa es manté a les municipals del 2011, on ERC perd representació en molts municipis de l’àrea metropolitana. A Barcelona, Unitat per Barcelona (la coalició d’ERC amb Reagrupament i Democràcia Catalana) passa de 5 a 2 regidors.