Des de la política sovint parlem de la Salut mental i emocional com una cosa llunyana. Això és quelcom que pateix molta gent, però sempre són els altres. De sobte deixa de ser així en el moment en que ens toca viure-ho de molt a prop.

Circumstàncies familiars em van dur a estar vinculat durant 17 mesos a un centre especialitzat en Trastorns de Conducta i de Conducta Alimentària per a joves, a Argentona. 17 mesos en què vaig conèixer molts i moltes joves i les seves famílies, més enllà del problema que m’hi va dur allà. Famílies que, això sí, es podien permetre pagar més de 1.000 euros al mes si disposaven d’una assegurança escolar que cobrís la diferència fins els 4.000 euros al mes que costava l’ingrés. Moltes, moltíssimes famílies es troben en la mateixa situació i no s’ho poden permetre. Hi ha oferta pública, però escassa i no per a tots els perfils de trastorn.

Vaig conèixer l’Eva en aquest centre. L’Eva tenia 17 anys i un trastorn de conducta alimentària, però amb un lligam familiar molt feble. Desconec les circumstàncies personals perquè no sóc de preguntar allò que algú no te ganes d’explicar. L’Eva era una noia intel·ligent, sempre somrient malgrat la seva situació i amb inquietuds més enllà de la seva persona. Un dia em va explicar que no entenia perquè hi havia presos polítics i que havia escrit una carta per al president Sánchez. Em va demanar si li podia fer arribar i així ho vaig fer a través de la pàgina web de presidència, amb una nota adjunta demanant una resposta que seria molt important per a una noia ingressada en un centre terapèutic. La resposta va arribar per escrit al cap de pocs dies, la qual cosa mereix tot l’agraïment; sobretot en veure la il·lusió amb que va rebre aquesta carta, en nom del president del govern espanyol, i compartir-la amb els seus companys, companyes i terapeutes.

Al cap de poques setmanes, l’Eva va complir 18 anys i va demanar l’alta voluntària com a major d’edat. Dos dies després de marxar d’aquell centre, es va llevar la vida. Aquella notícia va ser una bufetada emocional i malauradament en aquells 17 mesos van arribar dues notícies més com aquesta.

No havien passat ni 3 mesos i el suïcidi em va tornar a colpejar, aquest cop encara molt més a prop. El suïcidi d’algú deixa unes ferides que costen molt de tancar. Per què? Què hauria pogut fer per evitar-ho? Sentiments de culpa de les persones que estimaven la víctima. Tot això són preguntes que mai tindran resposta. El suïcidi arriba quan menys t’ho esperes; quan

Últims articles

• Del confinament a la Barra LLiure 13-06-2021
• La Rambla, zona zero de la nova Barcelona 04-06-2020
• El primer diumenge d'abril 05-04-2020
• Qui se'n recorda dels manters ara? 05-04-2020
• Cal un compromís per Ciutat Vella 18-03-2020