Notícia
Visitem el Parlament de Catalunya en el norantè aniversari de la seva constitució
Podeu veure més fotografies, accedint a la galeria d'imatges clicant aquí
El passat dilluns 12 de desembre, vam visitar el Parlament de Catalunya, activitat a la que han assistit diverses persones militants i amigues del casal Francesc Macià, la nostra presidenta i consellera portaveu d'Esquerra Republicana a Gràcia, l'Olga Hiraldo, i altres membres de l'executiva comarcal. A més, vam poder visitar el Parlament acompanyats d'uns guies de luxe: els diputats Eugeni Villalbí i José Rodríguez, que no només ens van permetre conèixer la història i visitar les estances d’aquest emblemàtic edifici, que fou anteriorment l’arsenal de la Ciutadella, sinó que també, van recordar la trajectòria parlamentària del nostre país, una de les més antigues del món.
EL PALAU DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Després de la derrota de l’11 de setembre de 1714, Felip V va ordenar la construcció d’una fortalesa militar a Barcelona. Les obres van durar del 1716 al 1748 i les va dirigir Prosper de Verboom, un enginyer militar flamenc al servei del rei. En principi havia de servir per a defensar la ciutat, però en realitat va esdevenir un lloc de control i submissió de la població, bombardejant diverses vegades la ciutat, juntament amb els canons del Castell de Montjuïc i el Fort Pienc, fet que permetia tenir controlat qualsevol punt de la ciutat comtal. Aquest fet, explica la imponent i robusta arquitectura de l'edifici.
El 1868 es produeix l'enderrocament de la Ciutadella per part de general Joan Prim que va aconseguir per llei l’enderrocament de la fortalesa, la conversió en parc i la cessió a la ciutat, tal com demandaven els barcelonins i barcelonines davant aquest símbol de repressió envers els habitants de la ciutat. Es va procedir a enderrocar les muralles i la major part de les construccions militars per fer-hi el parc de la Ciutadella, obra de Josep Fontserè; però d’aquella ciutadella militar, se'n van conservar tres dels edificis que emmarcaven la plaça d’armes: el palau del governador (avui, Institut Verdaguer), la capella (avui, encara parròquia militar) i l’arsenal o polvorí (avui, Parlament de Catalunya).
L’any 1888, en l’espai del parc de l’antiga Ciutadella, es va celebrar l’Exposició Universal de Barcelona. I el 1889, l’Ajuntament va decidir transformar l’antic arsenal en un palau reial perquè perquè els reis d’Espanya tinguessin una seu a la ciutat comtal. L’arquitecte municipal, Pere Falqués, va ser l’encarregat de transformar i adaptar l'arsenal com a palau, inspirat en l’Òpera de París. Va fer obrir tres balcons a la façana principal i la va decorar amb esgrafiats, va aixecar la part central de l’edifici i hi va col·locar un escut que fins llavors havia estat en una de les portes de la fortalesa, va construir una escala d’honor a l’interior del palau i va decorar algunes sales perquè fessin de saló del tron, de menjador i de sala de festes. Va decorar, també, les portes i els sostres, i així l’edifici va adquirir una gran riquesa ornamental a les portes del modernisme. Molts elements (escuts, ferramenta, teginats, esgrafiats, etc.), com també la disposició peculiar de les estances i alguns dels espais que l’edifici encara conserva (entre altres, l’escala d’honor i la sala de festes, avui reconvertida en sala de passos perduts) ens recorden l’ús regi que se’n volia fer. Els reis, però, no van arribar mai a habitar-lo.
El 1900 es va decidir convertir-lo en el Museu Municipal d’Art i, per tal d’encabir-hi les col·leccions, es va ampliar amb dues ales laterals.
El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la República i Catalunya va recuperar les institucions d’autogovern. Després del referèndum per aprovar l’Estatut de Núria, el 1931, l’Ajuntament de Barcelona va cedir el palau del parc de la Ciutadella perquè fos la seu del Parlament de Catalunya, tal com havia decidit el president de la Generalitat, Francesc Macià. El decorador Santiago Marco en va dirigir les obres d’adaptació. Així, l’antic saló del tron es va convertir en saló de sessions, i el menjador i la sala de festes es van transformar enels passadissos de Passos Perduts, el gris i el rosa. Però amb l’entrada a Barcelona de les tropes del dictador, el Palau del Parlament va recobrar l’ús de caserna, però a partir del 1945 s’hi tornaren a instal·lar les col·leccions del Museu d’Art Modern i el Gabinet Numismàtic de Catalunya, recuperant així la funció de museu.
Amb la recuperació de les llibertats democràtiques i les institucions de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona va cedir parcialment el palau, que va ser restaurat i adaptat per a poder acollir un altre cop la seu del Parlament de Catalunya, reestablint les sessions el 10 d’abril de 1980. El 2004, finalment, l’edifici va ser destinat íntegrament a seu del Parlament de Catalunya.
RECORREGUT DURANT LA VISITA AL PARLAMENT DE CATALUNYA
Avui en dia, l'arquitectura de l'edifici ens recorda aquell origen com a fortalesa militar, essent un edifici massís, de parets gruixudes; però els canvis produïts al llarg de la història també han arribat fins a l'actualitat. Cal recordar la seva remodelació per ser ser palau reial i posteriorment per ser la seu del Parlament de Catalunya quan, per acollir els 85 diputats electes aquell novembre de 1932, la Generalitat provisional va rebre de l'Ajuntament de Barcelona un vell edifici de la Ciutadella, l'antic polvorí, el més gran dels tres que no s'havien enderrocat de la caserna borbònica l'últim quart del segle XIX.
S'han conservat molts elements originals de la remodelació dels anys 30, algunes sales mantenint la funció i bona part de la decoració, i moltes altres sales del palau actual mantenen l’estructura i els elements decoratius, però n’han canviat els usos.
El president Macià va delegar en el jove Josep Tarradellas l'organització de les obres, que van estar enllestides en poc temps però no és fins els primers mesos de 1933, que les obres de remodelació van acabar amb la construcció de la sala de plens en forma d'hemicicle.
El Palau del Parlament manté la porta principal dels anys trenta, obra de l’arquitecte Pere Falqués, on barreja diferents estils arquitectònics i combina la fusta amb les diferents ornamentacions de ferro forjat i bronze.
Vam iniciar la visita davant una maqueta de l'edifici que ens va servir per a orientar-nos millor i conèixer la disposició de les estances, així com per veure els espais guanyats al llarg del temps. Curioses les guixetes de fusta per deixar les seves pertinences els diputats i diputades, que en el seu moment els diputats del primer Parlament de Catalunya deixaven els seus barrets.
Des del vestíbul s’accedeix a la planta noble del Palau per l’escala d’honor, coberta per una claraboia de vidre i ferro forjat d’estil modernista. L’escala, de marbre blanc i amb balustrada a tot l’entorn, condueix a l’anomenada planta noble del Palau. Al seu voltant, s’hi distribueixen diverses portes, a través de les quals es pot accedir als despatxos oficials del president de la Generalitat i dels consellers del Govern, al despatx de la Secretaria General del Parlament i a diverses sales de comissions. El 1933, les dependències del Palau es van restaurar i decorar amb catifes fetes a mà als tallers de la Casa Aymat, de Sant Cugat del Vallès. Aquestes catifes encara hi són a molts espais del Parlament, però a l’escala d’honor i a la galeria que l’envolta es van substituir per unes catifes vermelles.
Al capdamunt de l’escala, hi ha el vestíbul d’honor de la planta noble, anomenat també Saló dels Canelobres perquè els elements d’enllumenat i decoració principals d’aquest espai són vuit canelobres de bronze de grans dimensions. El sostre de volta d’aquest saló mereix atenció, no només pels motius ornamentals que emmarquen les figures al·legòriques femenines que el decoren, sinó també pel trompe-l’oeil, que produeix la il·lusió que la pintura és un relleu. El passadís de canelobres també es manté com al 1933, però aleshores portava a l’estàtua Serenitat, de Vicenç Navarro, i ara hi ha el quadre 7 de novembre, d’Antoni Tàpies.
Al costat que dona a la façana del Palau, el Saló dels Canelobres acaba en l’anomenada Sala de Grups, que és la sala de comissions més gran del Parlament. A l’altra banda del Saló dels Canelobres hi ha el creuer central de l’edifici del Palau del Parlament, de forma octogonal i coronat per una cúpula coberta interiorment per una claraboia de fusta i vidre. El creuer uneix els quatre braços de les naus interiors de l’edifici: n’hi ha dos de perpendiculars a la façana, un dels quals és constituït pel Saló dels Canelobres i la Sala de Grups, i l’altre per l’espai que ocupa l’hemicicle; els altres dos braços, paral·lels a la façana, conformen les dues sales de Passos Perduts.
L’hemicicle originàriament fou projectat per Falqués com a Saló del Tron, i és el 1932 que s'habilita com a Saló de Sessions del Parlament. Inicialment la sala de plens comptava amb unes cadires i bancades confrontades, a l'estil del parlament britànic, però l’any següent el decorador Santiago Marco va modificar la disposició i el transformà en un hemicicle amb vuitanta-cinc butaques entapissades de vellut taronja i nou butaques entapissades de vellut vermell per al banc del Govern. Darrere els escons dels membres del Parlament es construïren dues llotges a banda i banda de l’hemicicle amb baranes de marbre, destinades a les personalitats amb invitació oficial. Al fons del Saló, continuant en elevació gradual, s’hi posaren rengles de bancs per a la premsa i el públic. Actualment el nom d'escó fa referència a l'acta de diputat o diputada, però originàriament era el seient dels parlamentaris en les diferents cambres de representació legislativa, un banc llarg amb respatller ample.
L’any 1980 el Parlament de Catalunya s'amplia a 135 membres, de manera que van haver de col·locar bancs a l’espai entre les llotges per encabir els cinquanta membres més de què constava el Parlament restaurat, i l’any 1986 canvien aquests bancs per butaques, que continuen la disposició en hemicicle i van fer enretirar les llotges d’autoritats i personalitats i reduir l’espai del públic.
També es van haver de fer modificacions per incorporar les noves tecnologies, així a la tardor del 1996 s’hi instal·la un sistema de votació electrònica i l’any 2002, quatre càmeres per produir un senyal audiovisual institucional de les sessions plenàries.
El palau actual també conserva intactes els dos passadissos de Passos Perduts, anomenats Saló Rosa el de l’esquerra i Saló Gris el de la dreta. Només han canviat el mobiliari i les estufes que hi havia al mig del Saló Rosa, que té pilastres de marbre rosa i un seguit de columnes de marbre verd embotides dins estructures de ferro decorades amb bronze, i porta al despatx d’audiències, amb un sostre i una decoració remarcables, que és la seu dels actes institucionals i les audiències oficials del president. A mà dreta hi ha els serveis del Gabinet de Presidència i el Departament de Relacions Institucionals i, entre aquests despatxos i el de Presidència, un passadís de nova construcció porta a una de les dues ales exteriors, construïdes per Falqués el 1915 amb pedra de Montjuïc i rajola vermella. Aquesta ala, és paral·lela a la nau central i acull els despatxos de treball dels diputats de diversos grups parlamentaris.
El Saló Gris, decorat amb pilastres de marbre d’aquest color, al llarg de tot el seu lateral esquerre comunica amb la sala de conferències de premsa, a la qual s’accedeix des d’aquest mateix passadís. Al fons del passadís, i a l’extrem oposat al despatx d’audiències, que manté la ubicació, el sostre i l’estructura, però se n’han renovat les catifes i el mobiliari, hi ha la sala 1 de comissions, que era el bar del Parlament durant la República. Tal com passa a l’altre extrem del Palau, aquesta sala de comissions comunica amb un passadís de nova construcció que mena a l’altra ala exterior, afegida per Falqués, on hi ha les dependències i els despatxos d'altres grups parlamentaris. També ha canviat l’ús de les sales 2 i 4 de comissions, les quals eren la sala de premsa i la sala de reunions del Govern el 1933.
LLLARGA TRAJECTÒRIA DEMOCRÀTICA I PARLAMENTÀRIA DE CATALUNYA
Vam poder també recordar la trajectòria parlamentària del nostre país, una de les més antigues del món, ja que els fonaments de la institució parlamentària a Catalunya es remunten a l'edat mitjana, amb les Assemblees de Pau i Treva del segle XI o les Corts Catalanes del segle XIII.
En origen, la pau de Déu era el dret de refugi de les persones i els béns dins el territori protegit de trenta passes al voltant de l’església, que s’anomenava sagrera. La treva era la suspensió de les guerres i dels conflictes violents en uns períodes determinats. Les assemblees de pau i treva van ser promogudes per l’estament eclesiàstic i assumides pel poder sobirà, els comtes de Barcelona, amb l’objectiu d’assegurar períodes d’interrupció de les contínues guerres entre senyors feudals i d’establir un sistema de garanties i indemnitats per al clergat i la població civil; també s’hi van prendre acords de caràcter fiscal. Aquestes disposicions van facilitar l’aparició de viles i mercats i van estimular la vida comercial del país.
Moltes disposicions de pau i treva es van codificar en els Usatges de Barcelona, el primer text legislatiu català, promulgats pel comte Ramon Berenguer I, i es van incorporar al dret civil i constitucional català de la baixa edat mitjana i de l’època moderna; algunes han perviscut en el dret civil actual.
La Cort comtal catalana s'origina durant el segle XI, com a derivació de la Cúria reial dels francs, a mesura que els comtes de Barcelona es consolidaven com a prínceps sobirans. Era integrada per potentats civils i eclesiàstics, per alts consellers i per jutges. Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), la Cort comtal es va convertir en Corts Generals de Catalunya en ampliar progressivament el nombre de membres convocats i, sobretot, en consolidar-se la incorporació d'un nou estament, la burgesia. Però el pas decisiu es va fer en el regnat del seu fill, Pere II el Gran (1276-1285), quan, en les Corts de Barcelona del 1283, mitjançant la constitució Volem, estatuïm, es va establir el sistema de sobirania pactada, característic del dret constitucional català medieval i modern. Les Corts catalanes es componien de tres estaments o braços: el braç militar, que reunia els representants de la noblesa; el braç eclesiàstic, amb els representants de la jerarquia religiosa, i el braç reial, amb els representants de les ciutats i viles del domini del monarca.
Durant el regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) es va crear i consolidar la institució de la Diputació del General (la reunió de les Corts era anomenada General de Catalunya). Progressivament, la Diputació del General o Generalitat va anar prenent més autonomia i va acumular atribucions executives i governatives fins a actuar, durant els segles XVI i XVII, com a govern del Principat.
Felip V, primer monarca de la dinastia borbònica, va respectar els drets del poble català amb la convocatòria de les Corts, fins que, arran del conflicte de successió dinàstica al tron de Castella i Catalunya-Aragó, esclatà la Guerra de Successió (1702- 1714). Catalunya es va decantar per l’arxiduc Carles d’Àustria i el va reconèixer com a rei, però la derrota a la guerra va comportar que Felip V va abolir el dret i les institucions de Catalunya amb els decrets de Nova Planta del 1716, va iniciar un procés de persecució de la llengua catalana i va fer construir una ciutadella militar.
EL PARLAMENT DE LA SEGONA REPÚBLICA
Dos segles més tard, la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), una institució de caràcter administratiu amb gran èxit polític i de gestió, va ser un primer intent de recuperar l’autogovern, amb Enric Prat de la Riba al capdavant. Però després del cop d’estat del general Primo de Rivera i la instauració d’una dictadura, la institució va quedar abolida. Després de la dictadura, i havent triomfat a les grans ciutats les candidatures republicanes en les eleccions locals de l’any 1931, es va proclamar la Segona República espanyola i el rei va abandonar el país. En aquest context polític nou, Catalunya va recobrar provisionalment un govern propi, que es va anomenar, recuperant-ne la denominació històrica de l’antiga institució d’autogovern (Diputació del General), Generalitat de Catalunya (1931). La Generalitat va elaborar i referendar amb el vot popular l'Estatut de Núria el 1932, que legitimava i organitzava l’autogovern. Així, l'autogovern s’institucionalitzava en un poder legislatiu (Parlament de Catalunya), un poder executiu (president de la Generalitat i Consell Executiu) i un poder judicial limitat (Tribunal de Cassació).
Per acollir els 85 diputats electes aquell novembre, la Generalitat provisional havia rebut de l'Ajuntament de Barcelona un vell edifici de la Ciutadella, un dels tres que no s'havien enderrocat de la caserna borbònica l'últim quart del segle XIX, l'antic polvorí de la fortalesa, i que ja havia sigut remodelat per ser palau reial. El president Macià va delegar en el jove Josep Tarradellas l'organització de les obres, que van estar enllestides en temps rècord. No prou, tanmateix, perquè la sala de plens estigués operativa, de manera que es van habilitar unes cadires i bancades confrontades, a l'estil del parlament britànic, per poder fer les primeres sessions.
El 20 de novembre de 1932, van tenir lloc les eleccions de les quals va sorgir el nou Parlament de Catalunya, obtenint l'Esquerra de Macià una àmplia majoria i amb una representació testimonial per a la Lliga de Cambó. Aquest es va constituir en una sessió solemne el 6 de desembre, a tres quarts i cinc minuts de quatre. De seguida es van fer les votacions per escollir una mesa provisional. El Parlament va elegir Lluís Companys president de la Mesa interina, en rebre els vots de tots els partits de la majoria, 67 dels 83 diputats que van constituir finalment el Parlament, càrrec per al qual va ser reelegit definitivament en la sessió del 13 de desembre. A més de Companys, la cambra va elegir la resta de membres de la Mesa definitiva: Joan Casanovas (Esquerra Republicana), vicepresident primer; Antoni Martínez (Lliga), vicepresident segon, i Martí Rouret, Antoni Dot (Esquerra Republicana), Josep Maria Casabò (Lliga) i Carles Gerhard (Unió Socialista), secretaris. En paral·lel, el president Macià havia sortit del Palau de la Generalitat en un vehicle descapotat. Milers de persones van acompanyar el seguici pels carrers de Barcelona fins al parc de la Ciutadella, on va arribar a dos quarts de cinc. Quatre minuts després ocupava el seu escó, el primer a la dreta de la presidència. Des d'allà pronuncia un dels seus discursos més recordat: "Em plau saludar-vos, honorables diputats de Catalunya, dintre aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l'usurpador de les nostres llibertats. Renascut l'esperit immortal de la nostra raça, prenc possessió victoriosa d'aquesta fortalesa, per celebrar-hi de nou Corts nostres, que hi dictaran lleis nostres, en llengua nostra". També va reivindicar un Parlament obert “de bat a bat als afanys i a les aspiracions, a les il·lusions dels catalans tots i a les seves aspiracions pures”. Tot seguit, i abans d’aixecar la sessió, el president del Parlament, Lluís Companys, va proclamar que eren “hores de joia”, d’”emoció” i d’una “gran responsabilitat” que “no ens fa por”. La primera sessió es va allargar quasi dues hores, aixecant-se la sessió després d'escollir la resta de la mesa.
En aquells primers dies, la cambra es dedica a organitzar el seu funcionament, el reglament interior i les comissions permanents. Una setmana després, el 13 de desembre, se celebra la constitució definitiva del Parlament i es ratifiquen els càrrecs de la mesa provisional escollida el dia 6, que ja passen a ser efectius.
L'endemà, el 14 de desembre, se celebra la sessió d'investidura del primer president de la Generalitat. Els candidats són Francesc Macià, d'Esquerra Republicana, i el qual exercia el provisionalment d’ençà del restabliment de la institució a l’abril del 1931; i, Ramon d'Abadal, de la Lliga (Cambó feia poc que havia tornat del seu exili de París i no s'havia presentat a les eleccions). Intervenen el mateix Macià i el portaveu lligaire, Lluís Duran i Ventosa. Macià acaba pronunciant una de les frases que més han perdurat: "Així heu de voler Catalunya, com tantes vegades jo l'he promesa al poble: políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa".
Acabades les intervencions i debat, el president del Parlament va ordenar la votació dels dos candidats. El president provisional, Francesc Macià, va obtenir 63 vots, i el candidat de la Lliga, Raimon d'Abadal, 11, tal com recullen les cròniques de l'època i el diari de sessions. El que no expliquen és perquè ni Macià, ni Companys, ni els diputats membres del govern provisional, no van votar en sportir expressament del ple en el moment de la votació, com tampoc ho va fer algun diputat de l'oposició. Així, tot i que falten 9 vots per arribar als 83 del plenari, el diari de sessions no explica el perquè de l'absència. D'altra banda, també és curiós els només 11 vots del candidat de la Lliga, ja que aquest partit junt amb Unió Democràtica de Catalunya sumaven 17 escons.
El 20 de desembre es va presentar el primer govern, i pocs dies després van ser aprovats els primers pressupostos.
Era un Parlament democràtic per a un país que volia ser modern, però encara hi havia feina per fer: les dones, per exemple, encara no havien pogut votar (un dret que els acabava de reconèixer la República i que van exercir per primera vegada en les eleccions del novembre del 1933). Van ser uns anys convulsos. Lluís Companys, que a l’estiu del 1933 va ser nomenat ministre del Govern republicà, fou elegit president de la Generalitat al cap de pocs mesos, en morir el president Macià el dia de Nadal del 1933. El 6 d’octubre de 1934, en un ambient de gran agitació política i social, Lluís Companys va proclamar l’Estat català dins la República federal espanyola, acció que pretenia recuperar l’esperit inicial de la República del 14 d’abril i rebutjar el nou govern espanyol de centre-dreta. Després que el moviment fracassés, l’Estatut va quedar suspès i el Parlament no es va poder reunir durant disset mesos. Molts membres de la Generalitat van ser empresonats, entre els quals el mateix president Companys i diversos consellers, diputats i autoritats locals. L’any 1936 van tenir lloc unes noves eleccions, que van guanyar les esquerres. Es va restaurar l’Estatut i es va reprendre la tasca parlamentària, que es va mantenir fins el 18 de juliol de 1936 el general Francisco Franco es va rebel·lar contra el govern legítim de la República espanyola i va provocar l’inici de la Guerra Civil (1936-1939). Tot i així, durant aquests anys el Parlament va arribar a discutir i aprovar 122 lleis i va exercir amb eficàcia la tasca de controlar el Govern i ser expressió de les veus plurals de la societat catalana. Catalunya i el Govern de la Generalitat es van mantenir fidels a la República.
Al gener del 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona i la dictadura del general Franco (1939-1975) van comportar novament l’abolició de l’autonomia política i les institucions catalanes. El Parlament va ser tancat i convertit provisionalment en caserna. Però a partir del 1945 va recuperar la funció de museu.
En el procés de restabliment de la democràcia a l’Estat espanyol, l’aprovació d’una nova constitució democràtica per a l’Estat i d’un nou estatut per a Catalunya, precedida per nombroses manifestacions cíviques que reclamaven llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia, i el retorn del president de la Generalitat de l’exili, Josep Tarradellas (1977), van permetre novament la recuperació de les institucions d’autogovern. Així, en un moment de recuperació de les llibertats democràtiques i de les institucions de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona va cedir parcialment el palau, que va ser restaurat i adaptat per a poder acollir novament la seu del Parlament de Catalunya.
El 20 de març de 1980 es van celebrar eleccions per a constituir un nou Parlament de Catalunya, i aquell 10 d'abril se celebrava la primera sessió del Parlament reestablert.
El juny del 2021 el Parlament va aprovar una resolució conjunta de JxCat, ERC, ECP i la CUP perquè la legislatura que va començar aquell 6 de desembre de 1932 fos considerada la primera en lloc de la del 1980 del Parlament restablert.
EXPOSICIÓ SOBRE ELS 90 ANYS
En primícia vam poder veure l'exposició 90 anys de la constitució del Parlament de Catalunya, que estarà instal·lada al Saló Gris de Passos Perduts fins el 14 d'abril de l'any vinent i que inauguraven a l'endemà de la nostra visita, en el sí de l'acte institucional del 90è aniversari del Parlament. La mostra reprodueix fotografies, documents i articles periodístics que apropen el visitant al context històric previ a l'obertura del Parlament i al clima d'entusiasme institucional i popular que es va viure l'any 1932. Us la recomanem!
El passat dilluns 12 de desembre, vam visitar el Parlament de Catalunya, activitat a la que han assistit diverses persones militants i amigues del casal Francesc Macià, la nostra presidenta i consellera portaveu d'Esquerra Republicana a Gràcia, l'Olga Hiraldo, i altres membres de l'executiva comarcal. A més, vam poder visitar el Parlament acompanyats d'uns guies de luxe: els diputats Eugeni Villalbí i José Rodríguez, que no només ens van permetre conèixer la història i visitar les estances d’aquest emblemàtic edifici, que fou anteriorment l’arsenal de la Ciutadella, sinó que també, van recordar la trajectòria parlamentària del nostre país, una de les més antigues del món.
EL PALAU DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Després de la derrota de l’11 de setembre de 1714, Felip V va ordenar la construcció d’una fortalesa militar a Barcelona. Les obres van durar del 1716 al 1748 i les va dirigir Prosper de Verboom, un enginyer militar flamenc al servei del rei. En principi havia de servir per a defensar la ciutat, però en realitat va esdevenir un lloc de control i submissió de la població, bombardejant diverses vegades la ciutat, juntament amb els canons del Castell de Montjuïc i el Fort Pienc, fet que permetia tenir controlat qualsevol punt de la ciutat comtal. Aquest fet, explica la imponent i robusta arquitectura de l'edifici.
El 1868 es produeix l'enderrocament de la Ciutadella per part de general Joan Prim que va aconseguir per llei l’enderrocament de la fortalesa, la conversió en parc i la cessió a la ciutat, tal com demandaven els barcelonins i barcelonines davant aquest símbol de repressió envers els habitants de la ciutat. Es va procedir a enderrocar les muralles i la major part de les construccions militars per fer-hi el parc de la Ciutadella, obra de Josep Fontserè; però d’aquella ciutadella militar, se'n van conservar tres dels edificis que emmarcaven la plaça d’armes: el palau del governador (avui, Institut Verdaguer), la capella (avui, encara parròquia militar) i l’arsenal o polvorí (avui, Parlament de Catalunya).
L’any 1888, en l’espai del parc de l’antiga Ciutadella, es va celebrar l’Exposició Universal de Barcelona. I el 1889, l’Ajuntament va decidir transformar l’antic arsenal en un palau reial perquè perquè els reis d’Espanya tinguessin una seu a la ciutat comtal. L’arquitecte municipal, Pere Falqués, va ser l’encarregat de transformar i adaptar l'arsenal com a palau, inspirat en l’Òpera de París. Va fer obrir tres balcons a la façana principal i la va decorar amb esgrafiats, va aixecar la part central de l’edifici i hi va col·locar un escut que fins llavors havia estat en una de les portes de la fortalesa, va construir una escala d’honor a l’interior del palau i va decorar algunes sales perquè fessin de saló del tron, de menjador i de sala de festes. Va decorar, també, les portes i els sostres, i així l’edifici va adquirir una gran riquesa ornamental a les portes del modernisme. Molts elements (escuts, ferramenta, teginats, esgrafiats, etc.), com també la disposició peculiar de les estances i alguns dels espais que l’edifici encara conserva (entre altres, l’escala d’honor i la sala de festes, avui reconvertida en sala de passos perduts) ens recorden l’ús regi que se’n volia fer. Els reis, però, no van arribar mai a habitar-lo.
El 1900 es va decidir convertir-lo en el Museu Municipal d’Art i, per tal d’encabir-hi les col·leccions, es va ampliar amb dues ales laterals.
El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la República i Catalunya va recuperar les institucions d’autogovern. Després del referèndum per aprovar l’Estatut de Núria, el 1931, l’Ajuntament de Barcelona va cedir el palau del parc de la Ciutadella perquè fos la seu del Parlament de Catalunya, tal com havia decidit el president de la Generalitat, Francesc Macià. El decorador Santiago Marco en va dirigir les obres d’adaptació. Així, l’antic saló del tron es va convertir en saló de sessions, i el menjador i la sala de festes es van transformar enels passadissos de Passos Perduts, el gris i el rosa. Però amb l’entrada a Barcelona de les tropes del dictador, el Palau del Parlament va recobrar l’ús de caserna, però a partir del 1945 s’hi tornaren a instal·lar les col·leccions del Museu d’Art Modern i el Gabinet Numismàtic de Catalunya, recuperant així la funció de museu.
Amb la recuperació de les llibertats democràtiques i les institucions de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona va cedir parcialment el palau, que va ser restaurat i adaptat per a poder acollir un altre cop la seu del Parlament de Catalunya, reestablint les sessions el 10 d’abril de 1980. El 2004, finalment, l’edifici va ser destinat íntegrament a seu del Parlament de Catalunya.
RECORREGUT DURANT LA VISITA AL PARLAMENT DE CATALUNYA
Avui en dia, l'arquitectura de l'edifici ens recorda aquell origen com a fortalesa militar, essent un edifici massís, de parets gruixudes; però els canvis produïts al llarg de la història també han arribat fins a l'actualitat. Cal recordar la seva remodelació per ser ser palau reial i posteriorment per ser la seu del Parlament de Catalunya quan, per acollir els 85 diputats electes aquell novembre de 1932, la Generalitat provisional va rebre de l'Ajuntament de Barcelona un vell edifici de la Ciutadella, l'antic polvorí, el més gran dels tres que no s'havien enderrocat de la caserna borbònica l'últim quart del segle XIX.
S'han conservat molts elements originals de la remodelació dels anys 30, algunes sales mantenint la funció i bona part de la decoració, i moltes altres sales del palau actual mantenen l’estructura i els elements decoratius, però n’han canviat els usos.
El president Macià va delegar en el jove Josep Tarradellas l'organització de les obres, que van estar enllestides en poc temps però no és fins els primers mesos de 1933, que les obres de remodelació van acabar amb la construcció de la sala de plens en forma d'hemicicle.
El Palau del Parlament manté la porta principal dels anys trenta, obra de l’arquitecte Pere Falqués, on barreja diferents estils arquitectònics i combina la fusta amb les diferents ornamentacions de ferro forjat i bronze.
Vam iniciar la visita davant una maqueta de l'edifici que ens va servir per a orientar-nos millor i conèixer la disposició de les estances, així com per veure els espais guanyats al llarg del temps. Curioses les guixetes de fusta per deixar les seves pertinences els diputats i diputades, que en el seu moment els diputats del primer Parlament de Catalunya deixaven els seus barrets.
Des del vestíbul s’accedeix a la planta noble del Palau per l’escala d’honor, coberta per una claraboia de vidre i ferro forjat d’estil modernista. L’escala, de marbre blanc i amb balustrada a tot l’entorn, condueix a l’anomenada planta noble del Palau. Al seu voltant, s’hi distribueixen diverses portes, a través de les quals es pot accedir als despatxos oficials del president de la Generalitat i dels consellers del Govern, al despatx de la Secretaria General del Parlament i a diverses sales de comissions. El 1933, les dependències del Palau es van restaurar i decorar amb catifes fetes a mà als tallers de la Casa Aymat, de Sant Cugat del Vallès. Aquestes catifes encara hi són a molts espais del Parlament, però a l’escala d’honor i a la galeria que l’envolta es van substituir per unes catifes vermelles.
Al capdamunt de l’escala, hi ha el vestíbul d’honor de la planta noble, anomenat també Saló dels Canelobres perquè els elements d’enllumenat i decoració principals d’aquest espai són vuit canelobres de bronze de grans dimensions. El sostre de volta d’aquest saló mereix atenció, no només pels motius ornamentals que emmarquen les figures al·legòriques femenines que el decoren, sinó també pel trompe-l’oeil, que produeix la il·lusió que la pintura és un relleu. El passadís de canelobres també es manté com al 1933, però aleshores portava a l’estàtua Serenitat, de Vicenç Navarro, i ara hi ha el quadre 7 de novembre, d’Antoni Tàpies.
Al costat que dona a la façana del Palau, el Saló dels Canelobres acaba en l’anomenada Sala de Grups, que és la sala de comissions més gran del Parlament. A l’altra banda del Saló dels Canelobres hi ha el creuer central de l’edifici del Palau del Parlament, de forma octogonal i coronat per una cúpula coberta interiorment per una claraboia de fusta i vidre. El creuer uneix els quatre braços de les naus interiors de l’edifici: n’hi ha dos de perpendiculars a la façana, un dels quals és constituït pel Saló dels Canelobres i la Sala de Grups, i l’altre per l’espai que ocupa l’hemicicle; els altres dos braços, paral·lels a la façana, conformen les dues sales de Passos Perduts.
L’hemicicle originàriament fou projectat per Falqués com a Saló del Tron, i és el 1932 que s'habilita com a Saló de Sessions del Parlament. Inicialment la sala de plens comptava amb unes cadires i bancades confrontades, a l'estil del parlament britànic, però l’any següent el decorador Santiago Marco va modificar la disposició i el transformà en un hemicicle amb vuitanta-cinc butaques entapissades de vellut taronja i nou butaques entapissades de vellut vermell per al banc del Govern. Darrere els escons dels membres del Parlament es construïren dues llotges a banda i banda de l’hemicicle amb baranes de marbre, destinades a les personalitats amb invitació oficial. Al fons del Saló, continuant en elevació gradual, s’hi posaren rengles de bancs per a la premsa i el públic. Actualment el nom d'escó fa referència a l'acta de diputat o diputada, però originàriament era el seient dels parlamentaris en les diferents cambres de representació legislativa, un banc llarg amb respatller ample.
L’any 1980 el Parlament de Catalunya s'amplia a 135 membres, de manera que van haver de col·locar bancs a l’espai entre les llotges per encabir els cinquanta membres més de què constava el Parlament restaurat, i l’any 1986 canvien aquests bancs per butaques, que continuen la disposició en hemicicle i van fer enretirar les llotges d’autoritats i personalitats i reduir l’espai del públic.
També es van haver de fer modificacions per incorporar les noves tecnologies, així a la tardor del 1996 s’hi instal·la un sistema de votació electrònica i l’any 2002, quatre càmeres per produir un senyal audiovisual institucional de les sessions plenàries.
El palau actual també conserva intactes els dos passadissos de Passos Perduts, anomenats Saló Rosa el de l’esquerra i Saló Gris el de la dreta. Només han canviat el mobiliari i les estufes que hi havia al mig del Saló Rosa, que té pilastres de marbre rosa i un seguit de columnes de marbre verd embotides dins estructures de ferro decorades amb bronze, i porta al despatx d’audiències, amb un sostre i una decoració remarcables, que és la seu dels actes institucionals i les audiències oficials del president. A mà dreta hi ha els serveis del Gabinet de Presidència i el Departament de Relacions Institucionals i, entre aquests despatxos i el de Presidència, un passadís de nova construcció porta a una de les dues ales exteriors, construïdes per Falqués el 1915 amb pedra de Montjuïc i rajola vermella. Aquesta ala, és paral·lela a la nau central i acull els despatxos de treball dels diputats de diversos grups parlamentaris.
El Saló Gris, decorat amb pilastres de marbre d’aquest color, al llarg de tot el seu lateral esquerre comunica amb la sala de conferències de premsa, a la qual s’accedeix des d’aquest mateix passadís. Al fons del passadís, i a l’extrem oposat al despatx d’audiències, que manté la ubicació, el sostre i l’estructura, però se n’han renovat les catifes i el mobiliari, hi ha la sala 1 de comissions, que era el bar del Parlament durant la República. Tal com passa a l’altre extrem del Palau, aquesta sala de comissions comunica amb un passadís de nova construcció que mena a l’altra ala exterior, afegida per Falqués, on hi ha les dependències i els despatxos d'altres grups parlamentaris. També ha canviat l’ús de les sales 2 i 4 de comissions, les quals eren la sala de premsa i la sala de reunions del Govern el 1933.
LLLARGA TRAJECTÒRIA DEMOCRÀTICA I PARLAMENTÀRIA DE CATALUNYA
Vam poder també recordar la trajectòria parlamentària del nostre país, una de les més antigues del món, ja que els fonaments de la institució parlamentària a Catalunya es remunten a l'edat mitjana, amb les Assemblees de Pau i Treva del segle XI o les Corts Catalanes del segle XIII.
En origen, la pau de Déu era el dret de refugi de les persones i els béns dins el territori protegit de trenta passes al voltant de l’església, que s’anomenava sagrera. La treva era la suspensió de les guerres i dels conflictes violents en uns períodes determinats. Les assemblees de pau i treva van ser promogudes per l’estament eclesiàstic i assumides pel poder sobirà, els comtes de Barcelona, amb l’objectiu d’assegurar períodes d’interrupció de les contínues guerres entre senyors feudals i d’establir un sistema de garanties i indemnitats per al clergat i la població civil; també s’hi van prendre acords de caràcter fiscal. Aquestes disposicions van facilitar l’aparició de viles i mercats i van estimular la vida comercial del país.
Moltes disposicions de pau i treva es van codificar en els Usatges de Barcelona, el primer text legislatiu català, promulgats pel comte Ramon Berenguer I, i es van incorporar al dret civil i constitucional català de la baixa edat mitjana i de l’època moderna; algunes han perviscut en el dret civil actual.
La Cort comtal catalana s'origina durant el segle XI, com a derivació de la Cúria reial dels francs, a mesura que els comtes de Barcelona es consolidaven com a prínceps sobirans. Era integrada per potentats civils i eclesiàstics, per alts consellers i per jutges. Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), la Cort comtal es va convertir en Corts Generals de Catalunya en ampliar progressivament el nombre de membres convocats i, sobretot, en consolidar-se la incorporació d'un nou estament, la burgesia. Però el pas decisiu es va fer en el regnat del seu fill, Pere II el Gran (1276-1285), quan, en les Corts de Barcelona del 1283, mitjançant la constitució Volem, estatuïm, es va establir el sistema de sobirania pactada, característic del dret constitucional català medieval i modern. Les Corts catalanes es componien de tres estaments o braços: el braç militar, que reunia els representants de la noblesa; el braç eclesiàstic, amb els representants de la jerarquia religiosa, i el braç reial, amb els representants de les ciutats i viles del domini del monarca.
Durant el regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) es va crear i consolidar la institució de la Diputació del General (la reunió de les Corts era anomenada General de Catalunya). Progressivament, la Diputació del General o Generalitat va anar prenent més autonomia i va acumular atribucions executives i governatives fins a actuar, durant els segles XVI i XVII, com a govern del Principat.
Felip V, primer monarca de la dinastia borbònica, va respectar els drets del poble català amb la convocatòria de les Corts, fins que, arran del conflicte de successió dinàstica al tron de Castella i Catalunya-Aragó, esclatà la Guerra de Successió (1702- 1714). Catalunya es va decantar per l’arxiduc Carles d’Àustria i el va reconèixer com a rei, però la derrota a la guerra va comportar que Felip V va abolir el dret i les institucions de Catalunya amb els decrets de Nova Planta del 1716, va iniciar un procés de persecució de la llengua catalana i va fer construir una ciutadella militar.
EL PARLAMENT DE LA SEGONA REPÚBLICA
Dos segles més tard, la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), una institució de caràcter administratiu amb gran èxit polític i de gestió, va ser un primer intent de recuperar l’autogovern, amb Enric Prat de la Riba al capdavant. Però després del cop d’estat del general Primo de Rivera i la instauració d’una dictadura, la institució va quedar abolida. Després de la dictadura, i havent triomfat a les grans ciutats les candidatures republicanes en les eleccions locals de l’any 1931, es va proclamar la Segona República espanyola i el rei va abandonar el país. En aquest context polític nou, Catalunya va recobrar provisionalment un govern propi, que es va anomenar, recuperant-ne la denominació històrica de l’antiga institució d’autogovern (Diputació del General), Generalitat de Catalunya (1931). La Generalitat va elaborar i referendar amb el vot popular l'Estatut de Núria el 1932, que legitimava i organitzava l’autogovern. Així, l'autogovern s’institucionalitzava en un poder legislatiu (Parlament de Catalunya), un poder executiu (president de la Generalitat i Consell Executiu) i un poder judicial limitat (Tribunal de Cassació).
Per acollir els 85 diputats electes aquell novembre, la Generalitat provisional havia rebut de l'Ajuntament de Barcelona un vell edifici de la Ciutadella, un dels tres que no s'havien enderrocat de la caserna borbònica l'últim quart del segle XIX, l'antic polvorí de la fortalesa, i que ja havia sigut remodelat per ser palau reial. El president Macià va delegar en el jove Josep Tarradellas l'organització de les obres, que van estar enllestides en temps rècord. No prou, tanmateix, perquè la sala de plens estigués operativa, de manera que es van habilitar unes cadires i bancades confrontades, a l'estil del parlament britànic, per poder fer les primeres sessions.
El 20 de novembre de 1932, van tenir lloc les eleccions de les quals va sorgir el nou Parlament de Catalunya, obtenint l'Esquerra de Macià una àmplia majoria i amb una representació testimonial per a la Lliga de Cambó. Aquest es va constituir en una sessió solemne el 6 de desembre, a tres quarts i cinc minuts de quatre. De seguida es van fer les votacions per escollir una mesa provisional. El Parlament va elegir Lluís Companys president de la Mesa interina, en rebre els vots de tots els partits de la majoria, 67 dels 83 diputats que van constituir finalment el Parlament, càrrec per al qual va ser reelegit definitivament en la sessió del 13 de desembre. A més de Companys, la cambra va elegir la resta de membres de la Mesa definitiva: Joan Casanovas (Esquerra Republicana), vicepresident primer; Antoni Martínez (Lliga), vicepresident segon, i Martí Rouret, Antoni Dot (Esquerra Republicana), Josep Maria Casabò (Lliga) i Carles Gerhard (Unió Socialista), secretaris. En paral·lel, el president Macià havia sortit del Palau de la Generalitat en un vehicle descapotat. Milers de persones van acompanyar el seguici pels carrers de Barcelona fins al parc de la Ciutadella, on va arribar a dos quarts de cinc. Quatre minuts després ocupava el seu escó, el primer a la dreta de la presidència. Des d'allà pronuncia un dels seus discursos més recordat: "Em plau saludar-vos, honorables diputats de Catalunya, dintre aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l'usurpador de les nostres llibertats. Renascut l'esperit immortal de la nostra raça, prenc possessió victoriosa d'aquesta fortalesa, per celebrar-hi de nou Corts nostres, que hi dictaran lleis nostres, en llengua nostra". També va reivindicar un Parlament obert “de bat a bat als afanys i a les aspiracions, a les il·lusions dels catalans tots i a les seves aspiracions pures”. Tot seguit, i abans d’aixecar la sessió, el president del Parlament, Lluís Companys, va proclamar que eren “hores de joia”, d’”emoció” i d’una “gran responsabilitat” que “no ens fa por”. La primera sessió es va allargar quasi dues hores, aixecant-se la sessió després d'escollir la resta de la mesa.
En aquells primers dies, la cambra es dedica a organitzar el seu funcionament, el reglament interior i les comissions permanents. Una setmana després, el 13 de desembre, se celebra la constitució definitiva del Parlament i es ratifiquen els càrrecs de la mesa provisional escollida el dia 6, que ja passen a ser efectius.
L'endemà, el 14 de desembre, se celebra la sessió d'investidura del primer president de la Generalitat. Els candidats són Francesc Macià, d'Esquerra Republicana, i el qual exercia el provisionalment d’ençà del restabliment de la institució a l’abril del 1931; i, Ramon d'Abadal, de la Lliga (Cambó feia poc que havia tornat del seu exili de París i no s'havia presentat a les eleccions). Intervenen el mateix Macià i el portaveu lligaire, Lluís Duran i Ventosa. Macià acaba pronunciant una de les frases que més han perdurat: "Així heu de voler Catalunya, com tantes vegades jo l'he promesa al poble: políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa".
Acabades les intervencions i debat, el president del Parlament va ordenar la votació dels dos candidats. El president provisional, Francesc Macià, va obtenir 63 vots, i el candidat de la Lliga, Raimon d'Abadal, 11, tal com recullen les cròniques de l'època i el diari de sessions. El que no expliquen és perquè ni Macià, ni Companys, ni els diputats membres del govern provisional, no van votar en sportir expressament del ple en el moment de la votació, com tampoc ho va fer algun diputat de l'oposició. Així, tot i que falten 9 vots per arribar als 83 del plenari, el diari de sessions no explica el perquè de l'absència. D'altra banda, també és curiós els només 11 vots del candidat de la Lliga, ja que aquest partit junt amb Unió Democràtica de Catalunya sumaven 17 escons.
El 20 de desembre es va presentar el primer govern, i pocs dies després van ser aprovats els primers pressupostos.
Era un Parlament democràtic per a un país que volia ser modern, però encara hi havia feina per fer: les dones, per exemple, encara no havien pogut votar (un dret que els acabava de reconèixer la República i que van exercir per primera vegada en les eleccions del novembre del 1933). Van ser uns anys convulsos. Lluís Companys, que a l’estiu del 1933 va ser nomenat ministre del Govern republicà, fou elegit president de la Generalitat al cap de pocs mesos, en morir el president Macià el dia de Nadal del 1933. El 6 d’octubre de 1934, en un ambient de gran agitació política i social, Lluís Companys va proclamar l’Estat català dins la República federal espanyola, acció que pretenia recuperar l’esperit inicial de la República del 14 d’abril i rebutjar el nou govern espanyol de centre-dreta. Després que el moviment fracassés, l’Estatut va quedar suspès i el Parlament no es va poder reunir durant disset mesos. Molts membres de la Generalitat van ser empresonats, entre els quals el mateix president Companys i diversos consellers, diputats i autoritats locals. L’any 1936 van tenir lloc unes noves eleccions, que van guanyar les esquerres. Es va restaurar l’Estatut i es va reprendre la tasca parlamentària, que es va mantenir fins el 18 de juliol de 1936 el general Francisco Franco es va rebel·lar contra el govern legítim de la República espanyola i va provocar l’inici de la Guerra Civil (1936-1939). Tot i així, durant aquests anys el Parlament va arribar a discutir i aprovar 122 lleis i va exercir amb eficàcia la tasca de controlar el Govern i ser expressió de les veus plurals de la societat catalana. Catalunya i el Govern de la Generalitat es van mantenir fidels a la República.
Al gener del 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona i la dictadura del general Franco (1939-1975) van comportar novament l’abolició de l’autonomia política i les institucions catalanes. El Parlament va ser tancat i convertit provisionalment en caserna. Però a partir del 1945 va recuperar la funció de museu.
En el procés de restabliment de la democràcia a l’Estat espanyol, l’aprovació d’una nova constitució democràtica per a l’Estat i d’un nou estatut per a Catalunya, precedida per nombroses manifestacions cíviques que reclamaven llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia, i el retorn del president de la Generalitat de l’exili, Josep Tarradellas (1977), van permetre novament la recuperació de les institucions d’autogovern. Així, en un moment de recuperació de les llibertats democràtiques i de les institucions de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona va cedir parcialment el palau, que va ser restaurat i adaptat per a poder acollir novament la seu del Parlament de Catalunya.
El 20 de març de 1980 es van celebrar eleccions per a constituir un nou Parlament de Catalunya, i aquell 10 d'abril se celebrava la primera sessió del Parlament reestablert.
El juny del 2021 el Parlament va aprovar una resolució conjunta de JxCat, ERC, ECP i la CUP perquè la legislatura que va començar aquell 6 de desembre de 1932 fos considerada la primera en lloc de la del 1980 del Parlament restablert.
EXPOSICIÓ SOBRE ELS 90 ANYS
En primícia vam poder veure l'exposició 90 anys de la constitució del Parlament de Catalunya, que estarà instal·lada al Saló Gris de Passos Perduts fins el 14 d'abril de l'any vinent i que inauguraven a l'endemà de la nostra visita, en el sí de l'acte institucional del 90è aniversari del Parlament. La mostra reprodueix fotografies, documents i articles periodístics que apropen el visitant al context històric previ a l'obertura del Parlament i al clima d'entusiasme institucional i popular que es va viure l'any 1932. Us la recomanem!