Notícia
Els nadons robats pel franquisme, un assumpte sense tancar
Després de diversos ajornaments, el passat 16 de gener es va poder celebrar al casal la xerrada «Nadons robats pel franquisme: una herència de la repressió feixista», a càrrec de Carolina Telechea, diputada i portaveu adjunta del grup d’Esquerra Republicana al Congrés, que en principi estava programada pel novembre de l’any passat. Davant d’unes 25 persones i uns quants seguidors telemàtics, la Carolina va exposar els trets principals d’aquest escabrós tema que ha marcat la vida de milers de persones des de finals de la guerra civil fins ben entrats els anys 90.
Va començar amb un breu repàs històric dels fets per acabar amb una anàlisi de l'evolució legislativa i el seu estat actual. Així, va recordar que els robatoris van començar a les presons fins i tot abans d’acabar la guerra civil. Les víctimes eren dones republicanes que havien estat detingudes amb criatures o que estaven embarassades a l’ingressar a la presó, i aquests casos es xifren en més de 30.000. També s’entregaven en adopció menors fills d’expatriats, que es calculen en més de 20.000.
Aquest robatoris es produïen amb el vist i plau de l’Estat i amb la col·laboració de l’Església, metges, notaris i altres funcionaris. Dos dels seus impulsors més sinistres van ser Antonio Vallejo-Nágera i Pilar Primo de Rivera. El primer, militar, metge psiquiatra i extremadament misogin, defensava no només que la missió de les dones a la vida s'havia de limitar a criar fills, sinó que les idees polítiques d’esquerres eren una malaltia mental que s’havia de combatre i erradicar. Per això era partidari de separar els nens fills de republicans dels seus pares i tornar-los a la pàtria dins de famílies afectes als ideals franquistes, fet que es va justificar amb una llei promulgada el 1941. Idees semblants tenia Pilar Primo de Rivera, delegada aquells anys de la Sección Femenina i de l’Auxilio Social, que creia en la inferioritat intel·lectual de la dona davant l’home i les formava en la submissió absoluta a la seva autoritat.
A mesura que passaven els anys, els robatoris de criatures a les dones republicanes empresonades van anar minvant, i a començaments dels anys 50 es van començar a produir entre les mares solteres i també entre dones humils i de baix nivell cultural, que es van convertir en una nova font de subministrament de nadons. En aquesta dècada es van incrementar les croades de l’Església contra els naixements fora del matrimoni, i més endavant va començar a ser habitual que mares solteres entreguessin forçades els seu fills a famílies benestants a qui se’ls hi estenia un certificat de naixement fals. Així, el robatori de nadons va passar de tenir motius polítics a tenir-los morals.
A partir del 1975 i dels anys de la transició, l’Estat no només no va reconèixer aquests robatoris, sinó que es van seguir produint. Existia llavors una llei, en vigor fins al 2011, per la que un nadó no es considerava persona fins després de 24 hores d’haver nascut. Aquest buit legal permetia als metges corruptes certificar morts que no s’havien produït i robar els nens als seus progenitors, als quals es mentia dient-los que la criatura no havia sobreviscut. Cap als anys 90 pràcticament van desaparèixer els robatoris de nadons com a crims de trames organitzades amb el beneplàcit d’alguns estaments, però encara avui l’Estat no fa cap esforç per ajudar els afectats a saber on son els seus familiars.
Amb aquesta premissa va començar l’última part de la xerrada de la Carolina. Moltes de les víctimes són dones grans que han viscut sempre en un estat de tortura psicològica al no saber on són els seus fills o germans. La Llei de Memòria Democràtica aprovada l’any passat no és suficient i caldria, per una banda, tirar endavant la Llei de Nadons Robats, paralitzada al Congrés, i per l'altra, una reforma del Codi Penal per evitar la prescripció d’aquests delictes considerant-los crims de lesa humanitat. Cal recordar que el metge ginecòleg Eduardo Vela, jutjat per haver robat un nadó el 1969 i únic processat per aquests casos a Espanya, va ser absolt el 2018 per prescripció del delicte, tot i ser trobat culpable.
La Llei de Nadons Robats, que va ser admesa a tràmit al Congrés el 2018 però que va decaure i va haver de tornar a ser enregistrada el 2020 amb un ampli consens entre els grups parlamentaris, està paralitzada des de llavors degut a les nombroses pròrrogues dels terminis per la presentació d’esmenes i difícilment podrà ser aprovada aquesta legislatura. El PSOE no mostra cap interès polític per tirar la llei endavant malgrat la pressió de moltes institucions, entre elles Amnistia Internacional, ni per revisar el concordat amb la Santa Seu, que impedeix l’accés a la seva documentació sobre el tema.
Pel que fa a Catalunya, la Carolina va recordar l’aprovació al Parlament d’una llei, el desembre del 2020, per facilitar la cerca i la identificació dels menors desapareguts en les circumstàncies descrites per part dels seus familiars. Per això contempla permetre a les víctimes l’accés a documents i arxius de tota mena com llibres de cementiris, padrons municipals i historials mèdics, tant públics con privats, que puguin contenir informació útil, així com facilitar les exhumacions i la creació d’un banc de dades d’ADN. Per desgràcia, la manca de dotació pressupostària fa que la majoria de les despeses hagin de córrer, ara per ara, a càrrec dels interessats. Aquestes agredolces reflexions van posar fi a la xerrada, amb l’esperança que la llei general pugui ser aprovada pel Congrés ben aviat.
Jaume Martínez
Secretari de Comunicació
Va començar amb un breu repàs històric dels fets per acabar amb una anàlisi de l'evolució legislativa i el seu estat actual. Així, va recordar que els robatoris van començar a les presons fins i tot abans d’acabar la guerra civil. Les víctimes eren dones republicanes que havien estat detingudes amb criatures o que estaven embarassades a l’ingressar a la presó, i aquests casos es xifren en més de 30.000. També s’entregaven en adopció menors fills d’expatriats, que es calculen en més de 20.000.
Aquest robatoris es produïen amb el vist i plau de l’Estat i amb la col·laboració de l’Església, metges, notaris i altres funcionaris. Dos dels seus impulsors més sinistres van ser Antonio Vallejo-Nágera i Pilar Primo de Rivera. El primer, militar, metge psiquiatra i extremadament misogin, defensava no només que la missió de les dones a la vida s'havia de limitar a criar fills, sinó que les idees polítiques d’esquerres eren una malaltia mental que s’havia de combatre i erradicar. Per això era partidari de separar els nens fills de republicans dels seus pares i tornar-los a la pàtria dins de famílies afectes als ideals franquistes, fet que es va justificar amb una llei promulgada el 1941. Idees semblants tenia Pilar Primo de Rivera, delegada aquells anys de la Sección Femenina i de l’Auxilio Social, que creia en la inferioritat intel·lectual de la dona davant l’home i les formava en la submissió absoluta a la seva autoritat.
A mesura que passaven els anys, els robatoris de criatures a les dones republicanes empresonades van anar minvant, i a començaments dels anys 50 es van començar a produir entre les mares solteres i també entre dones humils i de baix nivell cultural, que es van convertir en una nova font de subministrament de nadons. En aquesta dècada es van incrementar les croades de l’Església contra els naixements fora del matrimoni, i més endavant va començar a ser habitual que mares solteres entreguessin forçades els seu fills a famílies benestants a qui se’ls hi estenia un certificat de naixement fals. Així, el robatori de nadons va passar de tenir motius polítics a tenir-los morals.
A partir del 1975 i dels anys de la transició, l’Estat no només no va reconèixer aquests robatoris, sinó que es van seguir produint. Existia llavors una llei, en vigor fins al 2011, per la que un nadó no es considerava persona fins després de 24 hores d’haver nascut. Aquest buit legal permetia als metges corruptes certificar morts que no s’havien produït i robar els nens als seus progenitors, als quals es mentia dient-los que la criatura no havia sobreviscut. Cap als anys 90 pràcticament van desaparèixer els robatoris de nadons com a crims de trames organitzades amb el beneplàcit d’alguns estaments, però encara avui l’Estat no fa cap esforç per ajudar els afectats a saber on son els seus familiars.
Amb aquesta premissa va començar l’última part de la xerrada de la Carolina. Moltes de les víctimes són dones grans que han viscut sempre en un estat de tortura psicològica al no saber on són els seus fills o germans. La Llei de Memòria Democràtica aprovada l’any passat no és suficient i caldria, per una banda, tirar endavant la Llei de Nadons Robats, paralitzada al Congrés, i per l'altra, una reforma del Codi Penal per evitar la prescripció d’aquests delictes considerant-los crims de lesa humanitat. Cal recordar que el metge ginecòleg Eduardo Vela, jutjat per haver robat un nadó el 1969 i únic processat per aquests casos a Espanya, va ser absolt el 2018 per prescripció del delicte, tot i ser trobat culpable.
La Llei de Nadons Robats, que va ser admesa a tràmit al Congrés el 2018 però que va decaure i va haver de tornar a ser enregistrada el 2020 amb un ampli consens entre els grups parlamentaris, està paralitzada des de llavors degut a les nombroses pròrrogues dels terminis per la presentació d’esmenes i difícilment podrà ser aprovada aquesta legislatura. El PSOE no mostra cap interès polític per tirar la llei endavant malgrat la pressió de moltes institucions, entre elles Amnistia Internacional, ni per revisar el concordat amb la Santa Seu, que impedeix l’accés a la seva documentació sobre el tema.
Pel que fa a Catalunya, la Carolina va recordar l’aprovació al Parlament d’una llei, el desembre del 2020, per facilitar la cerca i la identificació dels menors desapareguts en les circumstàncies descrites per part dels seus familiars. Per això contempla permetre a les víctimes l’accés a documents i arxius de tota mena com llibres de cementiris, padrons municipals i historials mèdics, tant públics con privats, que puguin contenir informació útil, així com facilitar les exhumacions i la creació d’un banc de dades d’ADN. Per desgràcia, la manca de dotació pressupostària fa que la majoria de les despeses hagin de córrer, ara per ara, a càrrec dels interessats. Aquestes agredolces reflexions van posar fi a la xerrada, amb l’esperança que la llei general pugui ser aprovada pel Congrés ben aviat.
Jaume Martínez
Secretari de Comunicació