Barcelona

Sant Andreu

Notícia

Primera entrevista a Robert Fabregat, cap de llista del Casal Lluís Companys per a les properes eleccions del 21 de desembre.



El passat 7 de novembre va tenir lloc al Casal  d'ERC-Sant Andreu el Congrés Comarcal per a escollir els candidats i candidates a les properes eleccions del 21 de desembre.
Unes eleccions a les que ens aboca l'aplicació del 155, però en la que les forces republicanes ens hi comprometen en la cerca d'unes majories que facin indiscutible la proclamació de la  República que ens cal per tirar endavant el nou país que necessitem. En aquest Congrés van ser escollits en Robert Fabregat, que anirà al lloc 29 de la llista per Barcelona, la Marina Sànchez que anirà al lloc 58 i en José Luis Sáez que hi concorrerà en el lloc 65.

Us oferim ara, una primera entrevista amb en Robert Fabregat, per tal de fer una primera aproximació a la persona que ens representarà, en primer lloc, a les llistes. Properament us presentarem la Marina i en José Luis i, per acabar amb aquest bloc informatiu, us oferirem una segona entrevista a en Robert en la que entrarem més a fons en els continguts de la nostra campanya.


Robert, com acaba un químic essent president de la Federació de Barcelona d'Esquerra Republicana i presentant-se ara de candidat a les properes eleccions al Parlament?
Doncs, és complicat eh? A mi que m'agrada molt la meva carrera professional: la recerca, la química, la farmàcia... Vaig entrar al Casal d'Esquerra de Sant Andreu gràcies al senyor José María Aznar i a les vagues contra les lleis d'educació Universitàries que va fer l'Aznar, i llavors vaig començar a ficar-me en política. Tenia clar que era independentista i d'esquerres i vaig entrar al Casal i, a partir d'aquí, el dia a dia i anar fent feina... Sempre he estat una persona que m'he implicat molt en moltes coses i, per aquest motiu, al cap d'un temps em van proposar ser el president del Casal de Sant Andreu i al cap d'uns anys que em presentés com a president de la Federació de Barcelona. Però sempre que m'he posat en alguna cosa m'hi he posat per... o m'hi poso o no m'hi poso!... I ha estat una mica una bola de néu... Una cosa a portat a l'altra.

Vas néixer aquí, a Sant Andreu, el 1980, i des d'aleshores segueixes vivint aquí... Què té Sant Andreu que no t'hi pots desenganxar?
Bé, de fet els meus pares no són d'aquí. El meu pare és d'Horta i la meva mare d'Hostafrancs però van venir aquí i, tant el meu germà com jo hi vam néixer. M'encanta la vida de poble de Sant Andreu. De fet, amb la meva parella un dels problemes quan hem anat a buscar pisos ha esta que, per a mi, els meus límits són no sortir del poble de Sant Andreu. M'agrada la relació amb la gent, amb les entitats, hi tinc els meus amics i amigues de tota la vida... i a mi, que m'encanta Barcelona, m'agrada poder tornar a Sant Andreu per desconnectar de la vida del centre tan caòtica.

Aprofundim una mica, com entres a Esquerra Republicana?
És curiós perquè jo tenia un molt bon amic que ara està molt ficat a Iniciativa. A tots dos ens agradava molt la política i ell va entrar a les joventuts d'Iniciativa i a mi, com que ja llavors era independentista, m'agradava molt el discurs d'en Carod que era més obert, més transversal, en defensa de l'Esquerra Nacional, no tan identitari com l'anterior Esquerra... I hi vaig entrar per això. Quan vaig entrar m'hi vaig trobar molt còmode amb la gent del Casal, i a partir d'aquí... Sempre he dit que Esquerra, tant a Sant Andreu com en general, és com una petita gran família i les relacions amb la gent fan que t'hi acabis quedant.

A part d'aquest amic que ens explicaves que va entrar a Iniciativa qui o què fa que t'interessi la política?... A part, com ens has dit, de José Maria Aznar...
Sempre m'havia interessat, eh. Jo sóc el típic que sempre havia estat el delegat de classe, havia estat en les diferents comissions del Club Natació Sant Andreu i m'havia implicat en qüestions socials i en espais de responsabilitat. I llavors, en aquell moment, va ser sobretot la vida universitària. Jo estava fent la carrera de Química, abans de fer el doctorat, i la vida política a la universitat, i a la Facultat de Química era molt intensa i va arribar un moment en que vaig pensar que calia que deixés el meu activisme, més centrat en entitats socials, i em centrés en l'activisme polític.

Qui era el president del Casal quan vas entrar-hi?
El Carles de Rosselló.

El Carles de Rosselló, llavors destacaries que, en aquella època, era una de les persones que estava dins l'activisme d'Esquerra?
Sí. Jo quan hi va entrar, a la primera persona que vaig conèixer va ser  la Montse Benedí, que és l'actual Regidora d'Esquerra Sant Andreu, perquè ella era, llavors, la persona que acollia els nous militants, simpatitzants, amics i a la gent que entrava al Casal: i al Carles de Rosselló, que n'era el president. El Carles portava molt poc de president, era una junta molt jove tot i que el Carles portava molt temps militant però molt poc com a president i el que volien era renovar les cares i la gent que treballava a Esquerra. Jo llavors tenia vint-i-quatre anys, més o menys, i ben aviat em van veure com un noi jove amb ganes de fer coses i vam fer un equip molt maco amb el Carles i amb la resta de la gent.

Com acabes sent president del Casal i com recordes aquella època?
Doncs, després del Carles va ser president l'Oriol Güell i l'època de l'Oriol Güell cal dir que va ser una època molt difícil. Va ser difícil per a ell i, sobretot per a la gent d'Esquerra. Va ser el moment en que hi va haver fragmentació a Esquerra. L'època que en Carod Rovira va marxar, que van aparèixer partits com Reagrupament, Solidaritat.... Això es va viure també als Casals i a Sant Andreu. I, quan jo em vaig presentar, vam dir: “Anem a començar de zero” i m'ho van proposar a mi. Jo vaig parlar amb tota la gent per demanar-los si estaven disposats a deixar a un costat els possibles conflictes que hi havien hagut aquells anys, que al final tots érem de la mateixa casa, del mateix partit i quan tothom va dir que hi estava disposat vaig fer el pas amb ganes de cosir el Casal.

Creus que vas fer el màxim per potenciar el partit al Districte?
El màxim, mai. Perquè sempre es pot fer més del que acabes fent. Però crec que ho vam intentar.
Jo sempre vaig dir que volia estar només quatre anys com a president perquè crec que un pot donar el millor de si mateix però arriba un moment en que, sempre, cares noves i gent nova pot donar més del que tu acabes donant. Però vam tornar a fer créixer el Casal i vam tornar a fer que vingués molta gent nova. Al final de l'època de l'Oriol Güell com a president del Casal va ser l'època de “Sant Andreu Decideix” on vam conèixer moltíssima gent que no era d'Esquerra i que després s'hi va incorporar. Crec que va ser un procés de transició entre el final de la presidència de l'Oriol i el principi de la meva de tornar a créixer a nivell d'Esquerra i això, després es va veure en resultats electorals, en tornar a tenir dos consellers de Districte, en tenir una Regidora...

El 2015 dónes el pas de presentar-te a president de la Federació d'Esquerra a Barcelona. Per què?
Sempre he dit que jo no sóc polític però estic fent política. Sis mesos abans de la campanya de les municipals vaig prendre la decisió que m'hi volia deixar la pell perquè hi hagués els millors resultats d'Esquerra a l'Ajuntament i em van proposar treballar com a gerent de la Federació de Barcelona. Llavors vaig decidir deixar la meva carrera, la meva feina, per dedicar-m'hi aquells sis mesos, perquè creia que era important fer-ho. M'hi vaig dedicar aquells sis mesos, treballant per les eleccions i allà, més enllà de Districte del Sant Andreu i de la gent que ja coneixia com a president, vaig conèixer la gent militant, la gent d'Esquerra de la resta de la ciutat, que ja coneixia però amb qui vaig acabar tenint una relació més fluïda. Això va fer que, després de les municipals, coincidint amb el Congrés Nacional en que Junqueras es va tornar a presentar i amb la renovació de les federacions, i fruit d'aquells mesos treballant amb molta gent dels districtes, la gent em va demanar que fes el pas per renovar també la Federació de Barcelona, fins llavors presidida per la Patricia Gomà, que va decidir no tornar-se a presentar.

Al final, com veus o com sents que la teva etapa política paralitzi, entre cometes, la teva carrera professional?
Ho gestiono com puc, sempre he pensat que no vull que això m'hipotequi perquè jo vull tornar a la meva carrera professional i sempre tinc el temor o els dubtes. Perquè, a més, jo em dedico a la recerca. La recerca evoluciona molt ràpidament i sempre penso que no sé si algun dia hi podré tornar. Intento no pensar en això, intento pensar que ara em vull dedicar, en els anys que sigui tot el que pugui donar amb això, seran més curts que no llargs. Jo no vull pas jubilar-me sent polític, vull dedicar-hi els anys que sigui quan sigui necessari i ja pensarem en el que vindrà. No estic a la política per una cadira sinó pels valors, per les conviccions, i quan calgui deixaré la política i em buscaré la vida. Ara ho porto millor, al principi sí que tenia neguits. 

Fins avui, com a president de la Federació de Barcelona d'ERC, què valoraries més de la feina que fas?
Quan vam entrar, algunes de les coses que per a nosaltres eren molt importants eren intentar que fos un partit on es pogués participar. Segur que es poden fer les coses millor però en aquests anys el que hem intentat és que les grans decisions de Barcelona, sobretot a nivell municipal, les prengués la militància; des d'entrar o no entrar a un govern de l'Ajuntament fins a votar o no votar uns pressupostos. I hem d'anar, hem de seguir millorant encara més en aquesta línia, però intentant això: que la veu en les grans decisions del partit a Barcelona les prengui la militància i no quatre o cinc persones dins un despatx. La qüestió de valorar molt a la gent- Hi ha gent molt capacitada i és tan important la persona que surt al carrer i encartella o munta una parada o que ajuda a fer un acte, com aquella que pren grans decisions en un despatx. Jo sempre dic que tot i que hi ha una estructura piramidal la base és bàsica. Que la gent se senti útil i se senti reconeguda és importantíssim i tenim un objectiu clar: que a nivell municipal, el 2019, Esquerra Republicana tingui una candidatura potentíssima que permeti que governem la capital. 

Ara et presentes com a cap de llista d'Esquerra Sant Andreu a les eleccions del vint-i-u de desembre en el lloc número vint-i-nou de les llistes de Barcelona. Què creus que pots aportar en el Parlament?
Doncs la qüestió de presentar-me o no ja fa uns temps que me la plantejava però a l'abril vaig començar a treballar al Parlament com a coordinador del Grup Parlamentari de Junts pel Sí. Jo portava la coordinació de tota la gent d'Esquerra i he viscut aquests últims vuit mesos la vida parlamentària al 200 per cent. I com sabeu han estat els moment més intensos d'aquesta legislatura. Sóc jove, crec que és bo que a Esquerra hi hagi noves cares. Hi ha gent que ha fet molta feina per Esquerra durant molts anys però és bona aquesta renovació, i he acumulat molts coneixements durant aquests vuit mesos. Conec com funciona el Parlament de Catalunya, quines són les coses que s'han de fer, com és la relació amb els diputats i diputades. I en tinc moltes ganes! És un moment de la meva vida en el que vull donar tot el que pugui per ajudar a que aquest país tiri endavant, tot i els sacrificis personals i professionals. Ara és el millor moment per fer-ho.

La gent d'ERC-Sant Andreu, a més a més, hem confiat en tu per representar-nos. Creus que des del Parlament podràs representar l'esperit del poble de Sant Andreu i, en aquest cas, el de les dones i homes que estem a Esquerra Republicana?
És clar que ho espero. Serà complicat, haurem de fer una molt bona campanya per obtenir aquests resultats i que jo sigui diputat, i m'encantaria i seria un orgull ser-ho.
Barcelona normalment ha tingut pocs diputats al Parlament, llavors això feia que potser tinguessis un diputat, dos màxim i que, per tant, representar cadascun dels districtes, barris i pobles de Barcelona era complicat, representar-los en el seu conjunt i en les seves diferències. Crec que, per primer cop, són unes llistes que són justes amb Barcelona. I si jo surto voldrà dir que ja hi haurà, com a mínim, quatre diputats per Barcelona. En Gerard Gómez, de Sarrià; l'Eva Baró, de l'Eixample; jo mateix, de Sant Andreu de Palomar, i potser algú de Ciutat Vella. Això ens permetrà representar no només Barcelona sinó poder representar els neguits i tot allò que es demana des de cadascun dels districtes o barris.

Deixem ara una mica de banda la política i parlem de Sant Andreu. Què recordes de la teva infantesa al poble? 
No marxaré de Sant Andreu, no. Vaig néixer a Mossèn Clapés. De fet, quan els meus pares varen venir a Sant Andreu, l'any 1977, la plaça Mossèn Clapés era el final del Districte, hi quedava alguna masia, no hi havia blocs de pisos i més enllà de les casernes hi havia muntanya, encara... Vaig néixer a l'extrem del que era el poble de Sant Andreu.
Recordo que de petit jugàvem al carrer amb el meu germà, a les places, a la plaça Mossèn Clapés... Vaig anar a l'escola de Sant Pere Nolasc i recordo jugar al carrer amb els meus amics, anar a l'escola, començar a fer natació al Club Natació Sant Andreu, tant a la piscina que hi havia al carrer Ignasi Iglesias, que ara ja no existeix, com a la piscina que està al costat de tot l'equipament esportiu, a la Rambla. Feia molta vida de barri, per a mi el parc de la Pegaso era el límit al que arribava jo com a nen. A partir d'aquí, era com la gran aventura. No sortia d'allà. També jugava a futbol al camp de la Pegaso, que ara tampoc no existeix. Tot ho vaig viure aquí, fins els catorze o quinze anys va ser bàsicament Sant Andreu.

De qui o de què tens un bon record de Sant Andreu? És a dir, potser un personatge volgut del poble que t'hagi influït o tinguis un bon record d'alguna situació o d'un lloc particular.
Per a mi els records més bons de Sant Andreu estan associats als llocs on he conegut la gent; els meus amics, fins i tot la meva parella. Una és la meva experiència a l'escola, al Sant Pere Nolasc, jo crec que allà vaig començar a entendre el que era fer política perquè la meva mare era del consell escolar i el meu pare va ser president de l'AMPA.
Jo vaig ser delegat de classe. El col·legi Sant Pere Nolasc estava en barracons en aquella època, a finals dels 90, vam tallar els carrers i vam manifestar-nos els alumnes i els pares perquè es fes l'edifici, que ara ja no és nou... En aquell moment jo crec que amb els meus pares i els meus companys ja vaig començar a fer política i és una època que recordo amb molta estima.
Desprès, a partir dels catorze anys la meva vida més política al barri va ser al Club Natació Sant Andreu. Des de l'associacionisme, la promoció de l'esport i les activitats socials I això va ser des dels catorze als divuit... Per a mi van ser els dos espais que potser em van marcar més, el Sant Pere Nolasc i el Club Natació Sant Andreu.

Quina diferència diries que té Sant Andreu envers els altres districtes de Barcelona?
Una cosa molt positiva que té Sant Andreu és que és un districte molt divers. Hi ha barris i pobles que no tenen res a veure els uns amb els altres. Hi ha alguns districtes que són molt més homogenis, però aquí ho sabem. És a dir, Sant Andreu de Palomar no té res a veure amb la Sagrera, amb Navas, amb el Congrés, amb Trinitat Vella, Baró de Viver o El Bon Pastor i això és una riquesa brutal. Jo havia viscut bàsicament la realitat de Sant Andreu, però des que vaig ser president del Casal vaig conèixer la resta de barris del districte i m'encanta anar a Trinitat Vella, al Bon Pastor i també passejar per Congrés-Indians. El més positiu d'aquest districte és precisament això que són barris molt diferents però amb un encant especial i una riquesa brutal.

I ara, de forma més personal, preguntes molt ràpides. Menjar preferit?
La carn. La carn i la pasta.

Un llibre?
El Món de Sofia.

Una pel·lícula ?
Va, una de les últimes, La La Land.

Un esport?
Esport amb raquetes; tennis, pàdel...

Un país?
Un país... Moçambic.

I una ciutat?
Barcelona

Dons ja estem!
Vaja no ha estat tan difícil!

A la propera, la propera entrevista te la posarem més difícil...
Bé, doncs l'espero. Espero que em feu la propera entrevista!

(Entrevista realitzada per en Gerard Àlvarez  i Quim Pañart)