Després de 2 anys en que la pandèmia del COVID-19 no va permetre una celebració de la Diada de Sant Jordi com les d’abans tothom tenia moltes ganes de gaudir d’un dia en el que passejar, tafanejar les parades de llibres comprar roses per la gent estimada, en definitiva retornar a la normalitat prepandèmica.

Amb aquest esperit i malgrat les prediccions meteorològiques que no eren gens tranquil·litzadores vam començar a primera hora del matí a preparar-ho tot perquè el dia fos un èxit.

Teníem llibres, un recull de poesia anomenat “Geografia dels sentits”, que la nostra veïna Edith Piñas Navarro havia publicat i signava a qui li demanava, roses (naturals i artesanes), globus, pins de dracs, de rosetes, punts de llibre, xapes amb diversos motius, etc.
Tot i que poc abans de les nou van caure quatre gotes, el matí anava sobre rodes, molta afluència de gent a la parada amb la que vam estar parlant de moltes qüestions interesants, les activitats per nens (taller de “pinta cares” i xapes personalitzades) no s’aturaven ni un moment i a estones fins i tot és formaven cues i tot feia preveure un Sant Jordi com els d’abans.

Però a quarts de dues el cel va caure damunt de Barcelona, turmenta, llamps, tron, pluja torrencial, calamarsa, vent etc. Semblava que les set fures de l’infern haguessin pres possessió de la ciutat i ens estesin abocant a sobre totes les seves males arts.

Corredisses per posar-ho tot a resguard, recollint a tota presa tot el que estava escampat perquè no és mullés, i aixoplugant-nos tots a sota de les carpes que donaven un precari refugi contra el elements.

I així, pràcticament, és va acabar el dia, a estones parava, a estones s’hi tornava a posar i així anar fent fins que a mitja tarda vam llençar la tovallola i plegar veles (o més aviat carpes) i deixar-ho córrer.

Malgrat l’ensurt va ser un dia amb un balanç profitós i no perdem de vista que hi tornarem a ser per les Festes de Maig esperant que llavors el temps sigui més agradable i puguem gaudir del contacte amb la gent del barri tot el dia.